Capital social, resistencia y transformación de las organizaciones

El llibre analitza la transformació social i organitzacional a l’Orient d’Antioquia (Colòmbia), un territori marcat pel conflicte armat, la violència estructural i la resistència comunitària. Aquest estudi examina com les organitzacions locals han enfrontat situacions difícils creant formes de cooperació, confiança i ajuda mútua. Es basa en el concepte de capital social, que es refereix a la quantitat de recursos que circulen en les xarxes socials i l’habilitat de mobilització (Nahapiet & Ghoshal, 1998). Tradicionalment, la zona ha desenvolupat programes, com el Laboratorio de Paz II (2002-2010), que buscaven crear les condicions per aconseguir una pau sostenible. En aquest marc, les organitzacions es van erigir com a llocs de mobilització ciutadana, de memòria, incidència política i acompanyament psicosocial. Però hi van sorgir també dificultats relacionades amb la dependència de lideratges personals, la sobrecàrrega de treball i els conflictes entre els ideals col·lectius i les exigències de sostenibilitat. Els resultats mostren que la transformació organitzacional mitjançant pràctiques d’articulació –com taules de treball, marxes, comunicats i projectes de cooperació– van enfortir les capacitats comunitàries. La confiança (diàdica i generalitzada) i la cohesió, la identitat i el sentiment de pertinença són les bases del capital social. Però també hi ha límits relacionats amb la vulnerabilitat de les xarxes, l’esgotament dels espais de participació i la desigualtat d’accés a recursos. El mapatge de xarxes socials mostra que des del Laboratorio de Paz II, la xarxa dispersa de nodes i connexions de la regió es va reduir, però també es va diversificar en interessos i agendes. La pandèmia per COVID-19 va desestabilitzar les estructures organitzatives, afectant especialment grups de llauradors, dones i víctimes. Però aquest mateix context va obrir la porta a processos d’innovació i resiliència. La literatura indica que el capital social a l’Orient d’Antioquia no sols inclou les dimensions tradicionals (estructural, relacional i cognitiva), sinó que també n’abasta d’altres tipus com la cooperació, la transformació, la intermediació i la participació política. Les organitzacions han sigut actors de resistència a les desigualtats, han visibilitzat reivindicacions socials, però no han aconseguit transformacions estructurals en el territori. En resum, el llibre ofereix un marc analiticoempíric i propositiu per entendre com el capital social pot generar resistència i canvi en situacions de conflicte. S’hi assenyalen les capacitats i les restriccions de les organitzacions comunitàries per aconseguir pau i desenvolupament sostenible en la zona.