Sociedad y desastre en las Filipinas del siglo XVII : El temblor de San Andrés de 1645

“Paulina Machuca sosté de manera eloqüent que els desastres no són naturals, sinó que són un producte social. El desastre de 1645, quan un gran terratrèmol va destruir tres quartes parts de Manila, tardà setanta anys a gestar-se. El colonialisme espanyol transformà un assentament de palla i fusta en una ciutat de pedra i teules, fent-lo encara més vulnerable. Aquest procés es va repetir, d’alguna manera, a tot l’arxipèlag. Machuca conta aquesta història amb detalls convincents: la tragèdia d’aquella nit fatídica, la manera com es va reconstruir la ciutat, les lliçons apreses o desapreses, com la població local aprofità l’oportunitat per a rebel·lar-se contra els intrusos de l’altra banda de l’oceà i les raons per les quals la gent pensà que s’havia produït el terratrèmol. La història de Filipines, sosté, està estretament lligada a les seues propietats sísmiques. És una història fascinant i ella la conta amb gran erudició i perspicàcia. També és una contribució important a la història moderna primerenca de Filipines i a la d’Espanya al Pacífic. Així mateix, hi ha lliçons, afirma ella, en aquesta història a les quals faríem bé de prestar atenció en el món excessivament fràgil d’avui. M’incline a estar-hi d’acord” (Greg Bankoff, autor de ‘Cultures of Disasters: Society and Natural Hazards in the Philippines’).