La poética quietista de Valle-Inclán

Durant la dècada de 1907 a 1917 va tenir lloc un període de crisi existencial i literària en la trajectòria de Valle-Inclán. En aquest temps comença a posar per escrit en la premsa les seues teories estètiques, textos en què es revela conscient d’un canvi lligat a la inquietud per la mortalitat, on prenen cos els pressupostos d’un art perdurable i no mimètic, i que culminen en la publicació del seu tractat d’estètica ‘La lámpara maravillosa. Ejercicios espirituales’ (1916), dels poemes de ‘El pasajero’, i de l’experiment narratiu ‘La medianoche. Visión estelar de un momento de guerra’ (1917). La poètica que Valle-Inclán desenvolupa en aquests llibres, el quietisme estètic, es consolida sobre un principi gnoseològic heretat del neoplatonisme i la tradició mística: la contemplació, un exercici de coneixement amorós que fonamenta una estètica i una poètica bel·ligerants amb els codis de la literatura realista. Tot i que ‘La lámpara maravillosa’ és la poètica més completa i representativa del modernisme hispànic, des de la seua publicació ha estat la seua obra més controvertida, tant per la unió d’estètica i mística, com per la presència de temes i motius de l’esoterisme i l’ocultisme finiseculars. L’arc que traça aquest llibre va des de les fonts de la poètica quietista fins a la seua ressonància en obres posteriors, quan ja el temps havia deixat pas a la seua nova estètica, l’esperpèntica.