Un país de lletrats i analfabets: Pràctiques d'escriptura en el llindar de la modernitat

Tots sabem escriure. Un dels grans èxits de la societat occidental actual és que aquesta eina cultural ha arribat a tothom i que, amb millor o pitjor qualitat, sabem identificar les lletres i compondre paraules. No obstant això, no sempre ha sigut així. El període de màxima esplendor política, econòmic, cultural i demogràfic del País Valencià, els segles a cavall entre l'Edat mitjana i la Moderna, va estar caracteritzat, per contra, per uns elevats percentatges d'analfabetisme entre els nostres avantpassats, com també succeïa en la resta d'estats de la Corona d'Aragó i de l'Europa del moment. Algunes d'aquestes persones, malgrat no saber de lletres, van sentir la necessitat de #acostar a la paraula escrita i ho van fer usant diferents estratègies que els permetien mantindre l'autoria intel·lectual dels escrits. Per a canviar aquesta situació, havien d'aprendre a llegir i a escriure –a casa, a l'escola, en el taller–, alguna cosa que no estava a l'abast de tot el món. Una vegada superat l'obstacle del desconeixement lectoescritor, s'inclourien en el minúscul grup dels alfabetitzats, un conjunt de persones que, depenent de les hores dedicades a escriure, tindrien més o menys capacitat per a demostrar que formaven part d'aquesta elit. En aquesta monografia es relata com les classes mitjanes i baixes valencianes i de la resta de la confederació feien ús del producte escrit, estigueren o no alfabetitzades. També s'analitza el valor que es donava a l'escriptura en un moment en el qual l'accés a l'educació estava només a l'abast d'uns pocs.