Disenso y melancolía: Breve historia intelectual de España

En l’obra d’Unamuno i Ortega són ben visibles el dissens reformista i els recurrents atacs de melancolia. A l’Espanya franquista percebem una figuració triple de l’intel·lectual. Cadascun d’aquests models imagina, també des del dissens, la seua versió de societat ideal: entre els vençuts en la Guerra Civil trobem l’intel·lectual liberal, que apel·la a valors universals, i l’intel·lectual compromès d’esquerres, capficat en la utopia socialista-comunista d’emancipació del cos social. Entre els vencedors, l’intel·lectual nacionalista, especialment el falangista, progressivament crític i desencantat amb el franquisme. A partir dels anys seixanta, els filòsofs neonietzscheans espanyols van qüestionar la funció social de l’intel·lectual, independentment de la ideologia que abanderara. En l’Espanya posterior a la transició política, en nom del consens, vam veure el gremi intel·lectual justificar la democràcia naixent. No hi han faltat, però, les veus crítiques, coetànies i posteriors, que han atacar, i continuen fent-ho, l’escassa autonomia i actitud bel·ligerant dels intel·lectuals aparentment submisos davant el poder oficial. L’intel·lectual dissenteix de la societat en la qual viu. En dissenteix d’acord amb un confús ideal que anhela melancòlicament. Els orígens moderns de la figura de l’intel·lectual i les primeres formulacions de la seua melancolia deriven de la pèrdua d’un suposat ordre ontoteològic a causa de la progressiva interiorització de la subjectivitat. La cerca infructuosa d’aquest ordre ideal el condueix a un esforç de depuració de passions i emocions, i el situa en l’esfera espiritual, des de la qual imagina la seua utopia. Aquest assaig aborda la història intel·lectual d’Espanya en ordre cronològic, des de l’aparició dels primers grans intel·lectuals, Unamuno i Ortega, fins als exemples més recents, en concret la filòsofa barcelonina Marina Garcés.